Alcohol i despesa pública

Consultors
01-feb-2010
365
0

Per Albert Calderó

La riquesa d'excuses amb les que els alcohòlics justifiquen la seva addició i aplacen una i altra vegada la teràpia és proverbial: "No sóc alcohòlic, només bec una mica".  "Ho controlo, si volgués ho deixaria ara mateix". " L'alcohol em consola dels meus molts problemes", etcètera, etcètera.

És el mateix que els succeeix a molts polítics, directius i tècnics de les nostres institucions públiques amb l'addició que fa estralls entre ells, l'addició a l'increment de la despesa pública. Com amb l'alcohol, l'addició es va adquirir quan estava socialment acceptada i justificada: durant trenta anys s'ha acceptat que era necessari incrementar la despesa pública, que estava molt enrera del grau del desenvolupament de la nostra economia. Però d'aquesta manera la despesa pública ha anat pujant, i pujant, i pujant. I ja fa anys que hem superat a la majoria dels països amb el nostre nivell de desenvolupament en la proporció de la nostra despesa pública sobre el PIB. Però trenta anys de creixement explosiu de la despesa han creat addició, i moltes institucions de tots els colors polítics no saben avui fer una altra cosa que gestionar l'increment continuu de la despesa.

Llegir més...

Ara l'excusa de moda és que els problemes de pressupost són culpa de la crisi, que es tracta d'aguantar un any o dos i tot es resoldrà miraculosament. Quina tonteria. La crisi no canviarà els nostres hàbits institucionals: l'hàbit d'ampliar la plantilla amb la menor excusa i no reduir-la mai, l'hàbit de trobar o inventar contínuament noves necessitats socials prioritàries sense que cap altra despesa deixi de ser prioritària, l'hàbit de fer publicitat de serveis públics molt deficitaris perquè la gent es digni a consumir-los, l'hàbit de crear nous serveis públics molt deficitaris que arruïnin els empresaris privats que prestaven aquests mateixos serveis. L'hàbit de gastar abans de pensar, l'hàbit que totes les despeses noves es converteixen en fixes. Algú pot creure que tots aquests hàbits desapareixeran màgicament quan la crisi acabi.

La crisi ha convertit l'hàbit de gastar cada cop més en l'ansietat momentània per no poder-ho fer com abans. Com l'alcohòlic que de sobte s'adona que no li queda alcohol a casa i totes les botigues estan tancades. Una temporada d'abstinència forçosa no canvia els hàbits de trenta anys.

El problema de fons és que mai, mai, mai més no tornarem als ritmes de creixement dels ingressos públics de fa uns anys, i que el dèficit real de gairebé totes les nostres institucions està ja avui més enllà d'allò sostenible. Totes les senyals d'alarma estan en vermell.

Precisament per això la crisi hauria de ser l'oportunitat per iniciar ara mateix una teràpia rehabilitadora. Però una veritable teràpia de la cúpula política, directiva i tècnica de cada institució pel canvi d'hàbits de gestió. Ara és molt fàcil justificar davant de la ciutadania mesures reals i efectives d'estalvi. Ara és políticament rentable. Ara és econòmicament inevitable. Ara o mai.

Comentarios



c/ València, 73, pral 1a 08015 Barcelona - Tel.: 901 100 032
Inscrita al Registre Mercantil de Barcelona, Volum 11303, Llibre 10108, Secció 2a, Foli 18, Full núm. 131675
© ESTRATEGIA LOCAL, SOCIETAT ANÒNIMA - CIF A-59108522