Els Expedients de Regulació de l'Ocupació amenacen el sector públic

Les administracions locals del nostre país ja no poden viure al marge de les greus conseqüències de la crisi econòmica. La falta de diners provocada per la caiguda d'ingressos lligats a l'activitat econòmica és apressant.

Després de milers d'expedients de regulació d'ocupació (ERO) que afecten a empreses de tota Espanya, els mitjans de comunicació comencen a fer-se ressó d'EROs en el sector públic. El mite de Santa Rita -patrona dels funcionaris de l'administració local -el que es dóna ja no es torna-, llueix ja amb peus de fang.

L'Ajuntament de Barlovento (Illes Canàries), dirigit per Lázaro Brito, president de la Federació Canària de Municipis (FECAM), va ser pioner en la introducció d'EROs en el sector públic espanyol a l'extingir el passat 27 de febrer el contracte de 17 empleats públics laborals fixos vinculats a obres i serveis. A la mateixa Comunitat Autònoma, l'Ajuntament de Fuencaliente va fer públic que per a aquest exercici no sufragaria cap obra pública amb fons municipals.

A Andalusia, l'Ajuntament de Valenciana de la Concepción va presentar inicialment un ERO per a 32 empleats públics que després de tires i afluixes amb la Junta d'Andalusia finalment contempla 15 extincions de contracte, 6 suspensions temporals i 5 reduccions de jornada. A l'Ajuntament de Almensilla, l'Alcalde i el Comitè d'Empresa han acordat 9 acomiadaments i 15 reduccions de jornada que s'espera signifiquin un estalvi anual de 600.000? per a les arques municipals.

A Catalunya, l'Ajuntament de Roda de Barà planteja aplicar un polèmic ERO per a la suspensió temporal durant un any de 30 treballadors, sense cap referent anterior en l'administració pública catalana.

Totes aquestes situacions penoses surten a relluir després d'un any 2008 que es va tancar a Espanya amb 1.280.300 persones més a l'atur de les que hi havia a l'inici d'aquest mateix any, però amb un sector públic que havia incorporat durant el mateix període a 116.200 persones més.

És lògic que conegut el panorama actual es procuri alleujar la seva duresa mitjançant l'acollida en el si de les administracions públiques de quantes més persones millor, però aquesta és una mesura lògica des del cor, no des del cap.

A punt de tancar la primera dècada del segle XXI, el sector públic espanyol, excepte honorables excepcions, encara no ha abandonat el temptador model d'ús intensiu i paternalista del personal, que és habitual font de conflictes i tensions entre empleats públics, representants sindicals i gestors.

Si alguna utilitat han de tenir aquestes lamentables situacions que estem vivint ara és la d'evitar que es tornin a produir. Existeixen eines, tecnologies i professionals a l'abast dels decisors polítics capaços de millorar la productivitat de les nostres administracions, d'ajustar el seu cost laboral al dels serveis que presten i de transformar aquestes doloroses mesures reactives en mesures que anticipin i corregeixin els problemes abans que esclatin.