L'orquestra del Titanic i la crisi

Consultors
518

Per Albert Calderó


És l'escena culminant de totes les pel·lícules sobre la tragèdia: l'orquestra a coberta, tocant el seu repertori, mentre el vaixell s'enfonsa i només queden els violins flotant. Va ser un acte d'heroïcitat surrealista com ens presenten les pel·lícules o, més aviat, una reacció d'inhibició i negació davant d'un esdeveniment inconcebible, com quan un animal es queda paralitzat en lloc de fugir davant de l'atac d'un depredador?

Jo me les prometia molt felices amb aquesta reflexió com a principi del meu article sobre la crisi quan he tingut la prudència de demanar-li a Google que busqués la frase "orquestra del titanic", i per a la meva desolació, ha trobat 9.730 cites. Quan li he demanat que busqués "orquestra del titanic" i "crisi econòmica" en el mateix text, ha trobat 167 cites. La comparació és tan bona que molta gent l'ha fet abans que jo.

Però examinant els nombrosos articles en premsa i blogs que fan servir la metàfora he descobert que no diuen el que jo vull dir. Tots usen la metàfora per culpabilitzar un dirigent polític individual o un govern concret per la seva inacció davant de la crisi: alguns a Zapatero, altres a diversos ministres, o presidents autonòmics, o altres autoritats, de diversos colors polítics.

Em temo que el nostre problema és més greu. No es tracta que aquest o l'altre dirigent no donin la talla davant de la crisi. És una mica més profund. Decididament crec que tinc una cosa per dir en un article malgrat tot.

El problema de les institucions públiques espanyoles davant d'aquesta crisi, de totes elles, amb independència del color polític que les governi, és que ni la classe política ni els alts càrrecs ni els funcionaris tenen cap formació, ni experiència, ni vocació, per gestionar i donar resposta a la reducció neta dels ingressos públics.

Tota la nostra història democràtica ha estat una història d'increment de l'ingrés i de la despesa pública, tots els anys, de l'ordre de dues vegades l'increment de PIB i d'unes altres dues vegades l'increment de la inflació. En trenta anys les institucions tenen l'hàbit arrelat de gestionar els pressupostos amb creixement fort i sostingut, i no en tenen cap altre, i de sobte moltes d'elles han ensopegat amb la increïble realitat que veuen reduïts de manera sensible els seus ingressos.

Què li passaria a una família si tots els anys, durant trenta anys, els seus ingressos augmentessin el doble que la inflació? Els hàbits de Pare Noel dels pares i de nou ric dels fills serien tan sòlids com la roca. El nostre sistema públic s'ha organitzat així, no concep cap altre mode de vida que el creixement accelerat permanent.

A tot el món tot tipus d'organitzacions públiques i privades han après, per sobreviure, a fer cada vegada més coses amb cada vegada menys gent. No a Espanya en les institucions públiques. Aquí tots els anys augmenten les plantilles, governi qui governi; tots els anys hi ha baralla més o menys amable entre els diferents departaments de tota institució per dirimir qui s'emportarà aquesta vegada la plantilla addicional de l'any que ve.

Ja tenim la xifra de policies per habitant més alta d'Europa, però tots els partits continuen defensant l'increment de totes les plantilles policials amb gran entusiasme. A algú se li ha ocorregut que potser es podria augmentar la productivitat dels policies en lloc d'augmentar les plantilles?

I la despesa pública ha consolidat hàbits de pur malbaratament. Tinc molts amics a Suïssa, el país amb renda per càpita més alta d'Europa, i allà, a les festes majors dels pobles, governi qui governi, l'Ajuntament no té diners per pagar els concerts musicals. Els restaurants i discoteques contracten músics i qui vol sentir música o ballar ha de pagar una entrada o una consumició. A Espanya, pel que sembla, som molt més rics, i tot Ajuntament té un bonic pressupost per finançar les gires dels nostres artistes de l'espectacle, i per tenir i mantenir un teatre o un auditori municipal a cada ciutat, de vegades a cada barri.

Per això ara, que hi ha crisi, que els ingressos de moltes de les institucions estan sofrint unes reduccions sensibles, molts governs de tot color polític es neguen a creure el que està passant. Per això moltes institucions s'enfonsaran irremisiblement en el col·lapse econòmic, mentre els seus governs continuen tocant el violí.



c/ Villarroel, 9 pral 1a - 08011 BARCELONA - Tel.: 934 817 410

Inscrita al Registre Mercantil de Barcelona, Volum 11303, Llibre 10108, Secció 2a, Foli 18, Full núm. 131675
© ESTRATEGIA LOCAL, SOCIETAT ANÒNIMA - CIF A-59108522