Pròleg del llibre Espejo de Príncipes de Pedro Belluga

(Ed. Estrategia Local, 2000).

Pedro Belluga Tous va néixer en els primers anys del segle XV i va morir el 1468, un any abans del naixement de Maquiavelo. Va ser un jurista valencià que es va doctorar en Dret Civil i en Dret Canònic a Bolonya i va estar al servei dels reis d'Aragó, Alfonso V i Juan II, com a advocat.

El segle XV, que viu Belluga, i els últims decennis del XIV, són uns anys de forta evolució de les institucions polítiques i del dret. Políticament assistim a l'emergència de les monarquies, que van afermant el seu paper preeminent sobre la noblesa feudal, en un procés que culminarà en les monarquies absolutes del segle següent. Aquesta evolució es reflecteix en el pensament polític, que va legitimant cada vegada més el poder real per sobre del poder feudal, procés que culminarà en la consagració del poder absolut del príncep com a paradigma de modernitat, que trobarem a Maquiavelo i en el nostre Furió, un altre valencià, el segle XVI.

En el pla jurídic assistim a la decadència del dret feudal local, en gran part consuetudinari, i al desenvolupament de la legislació de les corts i del rei com a font bàsica del dret, i també a la difusió del dret romà, reviscut i actualitzat pels glosadors, com a dret subsidiari.

Belluga és un testimoni excepcional d'aquell moment. D'una banda, com a jurista valencià, viu en un sistema jurídic que ha anticipat els canvis que es produeixen a tot Europa: València, un regne reconquerit, ha estat pràcticament exempta dels costums legals feudals, té com a font bàsica del dret un Fur atorgat per Jaume I, primer a la ciutat de València i després a tot el regne, i és també pioner en l'adopció del dret romà com a dret civil subsidiari.

Aquesta difusió per Europa de l'ús del dret romà com dret subsidiari general, que configura, junt amb el dret canònic, un sistema jurídic dual de vigència universal, per sobre de feus i regnes, va associada i hi ha estat promoguda per un altre fenomen contemporani: l'aparició d'estudis universitaris de Dret, fenomen que té una de les seves primeres manifestacions i alhora el seu model més prestigiós a la Universitat de Bolonya. Just en ella fa els seus estudis Belluga, doctorant-se "en ambdós Drets" com era usual allà, és a dir, en dret canònic i en dret civil (dret romà), en un moment en què no hi ha encara estudis universitaris de dret en el que després serà Espanya.

El Speculum principum, mirall de prínceps, escrit en llatí entre 1437 i 1441, dedicat a Alfons el Magnànim, va tenir àmplia difusió a tota Europa en els segles XVI i XVII.

En ell es combinen i juxtaposen, a l'estil de l'època, gran diversitat de qüestions que al llarg dels segles següents s'aniran dissociant en disciplines científiques diferenciades: temes de ciència política, de teoria del dret, de dret processal, de dret comparat, de dret positiu valencià de l'època, de dret canònic...

En primer lloc Belluga ens introdueix en la lògica de les relacions entre el príncep i les corts medievals, que ell anomena la cúria, centrant-se en les activitats d'elaboració legal. El seu discurs es basa en els furs del regne de València i en segon lloc en els dels regnes de la corona aragonesa. En les seves afirmacions combina preceptes dels furs, opinions de tratadistes de l'època, de glosadors, i els usos i costums vigents en l'activitat de les corts d'aquell moment. Les seves tesis estableixen un complex equilibri entre els principis absolutistes, de preeminència total del príncep, i els usos legals i consuetudinaris del pacte entre les corts i la corona, tan en boga en aquests regnes.

Una altra qüestió que aborda reiteradament Belluga és la juxtaposició dels diferents sistemes legals vigents en la seva època i els conflictes que aquesta situació genera: conflictes entre poders, conflictes de jurisdicció, conflictes processals... Pot semblar que aquest tema no és vigent en l'actualitat, donada la consolidació dels nostres sistemes legals estatals, però en canvi les tendències més actuals i possiblement l'evolució futura més plausible del nostre sistema polític i legal avancen en aquesta direcció: al nostre país la consolidació del model d'estat autonòmic està començant a produir diferències sensibles de dret positiu entre comunitats autònomes, que se superposen no sempre harmònicament amb el dret espanyol; el procés d'integració europea està generant un poder polític i un sistema legal addicionals a escala continental; en el pla internacional, el reforçament de la capacitat política i normativa de les institucions internacionals, el desenvolupament d'instàncies judicials internacionals... tot apunta a un futur amb una multiplicitat de poders actuant de manera superposada, a una pluralitat de sistemes normatius coexistents, a una diversitat creixent d'instàncies jurisdiccionals... tot apunta a una nova vigència de certes lògiques institucionals medievals que durant segles van ser només una curiositat històrica. Umberto Eco ens va avisar ja fa algun temps de la nostra tornada al Medioevo.

Belluga es mou en un terreny polític i jurídic molt relliscós. L'ocàs del sistema feudal i l'aparició del dret real, la progressiva vigència del dret romà clàssic com dret supletori, la permanència del dret foral, elaborat pel rei amb les corts, junt amb la creixent tendència dels prínceps i reis a promulgar lleis per si sols (lleis pragmàtiques o extravagants, les crida Belluga), tot això configura una situació confusa i ambigua en la qual l'autor intenta posar ordre amb recursos de vegades sorprenents i estranys, sobretot per a la mentalitat d'un jurista modern.

Alguns d'aquests recursos mereixen un comentari especial. D'una banda, per exemple, les seves cites bíbliques i evangèliques, que usa per recolzar arguments que moralment li semblen adequats però l'argumentació del qual des dels texts legals li resulta poc factible o contradictòria. D'altra banda, la translació de normes jurídic-privades a l'esfera pública. Més endavant, l'admissió de l'ús i el costum, fins i tot contra la llei, quan són vigents i acceptats sense polèmica. Tots aquests recursos tenen un fil conductor: la recerca del sistema, la construcció d'un entramat normatiu que expliqui amb coherència una situació que distava de ser-ho. Belluga busca ordenar el sistema, i quan no troba ordre en el sistema legal, o quan troba divergències entre la realitat i el sistema legal, posa ordre com pot, saltant-se la lògica jurídica si és necessari, buscant fora del dret nocions que l'ajudin a ordenar i explicar la realitat i a harmonitzar-la amb el dret.

Tot això ens sembla molt llunyà avui en dia. Però no ho és tant. Vivim a Espanya en una democràcia recent. El nostre sistema legal és ja avui equiparable al dels països democràtics avançats, però continuen existint temes i àmbits d'actuació dels nostres poders públics en els quals la vaguetat de les normes i la distància entre que preceptúen les normes i les pràctiques reals de les institucions és gran. Davant d'això podem actuar de dues maneres: oblidant-lo, amagant sota de la catifa els problemes, o afrontant les situacions, buscant fora del dret solucions que no estan en el dret, descobrint camins que permetin entendre el que succeeix, i camins per assolir algun dia l'harmonia de la realitat amb les normes que l'han d'explicar i regular-la. I el recurs a l'ètica que freqüenta Belluga és un recurs a tenir en compte. No és casual que als països més avançats estiguem assistint a un nou desenvolupament dels sistemes ètics com a sistemes complementaris dels sistemes normatius per aconseguir que les organitzacions assoleixin els seus objectius. En una era laica com la nostra cal construir nous paradigmes morals compartits, perquè les normes sense moralitat són febles.